MIQUEL COSTA I LLOBERA
Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922) Poeta, traductor, orador i prosista. A mig camí entre el S. XIX i el S. XX es considerat una de les figures cabdals de l'anomenada Escola Mallorquina. També és una figura cabdal en l'evolució de la poesia catalana moderna.
Va iniciar-se com a poeta influenciat pel Romanticisme que es va deixar entreveure en el seu primer recull Poesies (1885) destacant d'aquest període el conegut poema El pi de Formentor (1878). Va continuar amb els reculls De l'agre de la terra (1897) iTradicions i fantasies (1903) on va recrear els costums i les llegendes mallorquines. Amb el poema narratiu La deixa del geni va ser galardonat amb l'Englantina dels Jocs Florals de Barcelona de l'any 1902, el mateix any en el qual va ser nomenat Mestre en Gai Saber i membre corresponent de la RAE. Va evolucionar definitivament cap uns models clàssics i es va consagrar amb l'obra Horacianes (1906). A partir de llavors es va dedicar plenament al sacerdoci i cal destacar-ne d'aquesta etapa l'obraVisions de Palestina (1908), basat en el seu viatge a Terra Santa.
Va traduir algunes composicions esparses de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Victor Hugo, Lamartine i Prudenci. Miquel Costa Llobera va partir d'uns models romàntics, va superar la poesia de la Renaixença i dels Jocs Florals, va passar lleugerament pel Modernisme i finalment va enllaçar la seva poesia d'influències clàssiques amb el Noucentisme.
Va iniciar-se com a poeta influenciat pel Romanticisme que es va deixar entreveure en el seu primer recull Poesies (1885) destacant d'aquest període el conegut poema El pi de Formentor (1878). Va continuar amb els reculls De l'agre de la terra (1897) iTradicions i fantasies (1903) on va recrear els costums i les llegendes mallorquines. Amb el poema narratiu La deixa del geni va ser galardonat amb l'Englantina dels Jocs Florals de Barcelona de l'any 1902, el mateix any en el qual va ser nomenat Mestre en Gai Saber i membre corresponent de la RAE. Va evolucionar definitivament cap uns models clàssics i es va consagrar amb l'obra Horacianes (1906). A partir de llavors es va dedicar plenament al sacerdoci i cal destacar-ne d'aquesta etapa l'obraVisions de Palestina (1908), basat en el seu viatge a Terra Santa.
Va traduir algunes composicions esparses de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Victor Hugo, Lamartine i Prudenci. Miquel Costa Llobera va partir d'uns models romàntics, va superar la poesia de la Renaixença i dels Jocs Florals, va passar lleugerament pel Modernisme i finalment va enllaçar la seva poesia d'influències clàssiques amb el Noucentisme.
CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS
Passant gemegosa, com fa la gavina,
qui volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina,
vorera del mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia a les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines,
per fer-se'n collars.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, mes ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí!"
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells".
Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...
qui volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina,
vorera del mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia a les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines,
per fer-se'n collars.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, mes ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí!"
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells".
Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...
COMENTARI DEL POEMA:
El poema tracta de la mort, la mort de l’estimat per culpa del mal oratge quan hi estava a la mar.
El poema està compost de 8 estrofes compostes per 4 versos, els tres primers hendecasíl·labs i l’últim de pentasíl·lab.
Trobem la repetició del mot “la mar”, relacionat amb la vida, l’amor i la mort al mateix temps, ja que és a l’aigua on surt la vida, i de la vida surt l’amor, i al final, com sempre, arriba la mort.
No hi trobem figures retòriques destacades.
La rima és consonant i té l’estructura següent: A,B,A,b – C,D,C,d – E,F,E,f – G,H,G,h – I,J,I,j – K,L,K,l – M,N,M,n – O,P,O,p.
INTERPRETACIÓ DEL POEMA:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=500&autor=81
ALTRE POEMA DE L’AUTOR:
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
COMENTARI DEL POEMA:
L’arbre és el motiu triat pel poeta, és una imatge que comunica bellesa amb una clàssica. Per a Miquel Costa i Llobera el pi es converteix en una presència humanitzada que proclama un missatge d’afirmació vital i una crida espiritual.
El poema s’estructura en 8 estrofes de 5 versos, dels quals 4 tenen 13 síl·labes i l’últim en té 6.
Té una rima consonant i presenta l’estructura següent: A,B,A,A,b – C,D,C,C,d – E,F,E,E,f – G,H,G,G,h – I,J,I,I,j – K,L,K,K,l – M,N,M,M,n – O,P,O,O,p.
VIDEO DEL POEMA:
MARIA DEL MAR BONET
Va estudiar ceràmica en l'escola d'arts i oficis però va acabar dedicant-se a la cançó. Va arribar a Barcelona en 1967, on va començar a cantar amb “Els Setze Jutges” i va formar part del moviment de la “Nova Cançó”.
Des de llavors ha editat discos de música “folk” en català. A més ha realitzat diversos concerts en diferents punts d'Europa, el Nord d'Àfrica, Estats Units, Japó i Iberoamèrica, a més de participar en el camp d'investigació de noves formes artístiques.Entre els seus primers èxits es troben els enregistraments de “Què volen aquesta gent?”, la seua cançó més contestatària i la seua versió de l'àguila negra, original de la francesa Bàrbara, que al costat de No voldria cap de bestiar més llaura aconsegueix ser Disc d'Or a nivell estatal en 1971.
En 1974 “versiona” alguns poemes de Bartomeu Rosselló-“Pòrcel” en un disc en el qual col·labora el músic Hilario Camacho, a més “de Joan Miró” en la creació de la portada.
En 1974 “versiona” alguns poemes de Bartomeu Rosselló-“Pòrcel” en un disc en el qual col·labora el músic Hilario Camacho, a més “de Joan Miró” en la creació de la portada.
En 1993 dedica un àlbum a l'obra de “Mikis Theodorakis” amb lletres adaptades al català.
En 2007 és guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seua labor durant l'etapa de Els Setze Jutges i edita el seu disc Terra secreta, que ja havia presentat en directe des de 2006 i en el qual fa un homenatge a alguns companys de la *cançó; en el mateix any presenta l'espectacle Els treballs i els dies al costat del cantaor flamenc Miguel Poveda.
Ha col·laborat amb multitud d'artistes de diferents estils, tant en actuacions en directe com en enregistraments discogràfics, entre ells Lluís Llach, Ovidi Montllor, Milton Nascimento, Nacho Duato, Manolo García, Martiri, Georges Moustaki, Amancio Prada, Dolç Pontes, Maria Farantouri, Milva,
En 2007 és guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seua labor durant l'etapa de Els Setze Jutges i edita el seu disc Terra secreta, que ja havia presentat en directe des de 2006 i en el qual fa un homenatge a alguns companys de la *cançó; en el mateix any presenta l'espectacle Els treballs i els dies al costat del cantaor flamenc Miguel Poveda.
Ha col·laborat amb multitud d'artistes de diferents estils, tant en actuacions en directe com en enregistraments discogràfics, entre ells Lluís Llach, Ovidi Montllor, Milton Nascimento, Nacho Duato, Manolo García, Martiri, Georges Moustaki, Amancio Prada, Dolç Pontes, Maria Farantouri, Milva,
Quilapayún (facció França) o Haris Alexiou, entre uns altres.
la nena fa caca
ResponElimina