-Cançó de Na Ruixa Mantells - Miquel Costa i Llobera
-Cançó de Bressol - Vicent Andrés Estellés
-Cançó de la Mort a l'Alba - Salvador Espriu
-Bibliografia
dimecres, 23 de febrer del 2011
CANÇÓ DE LA MORT A L'ALBA - SALVADOR ESPRIU
SALVADOR ESPRIU
Nascut a Catalunya al 1913, a més de poeta fou dramaturg i novel·lista català.
La seua obra té una gran singularitat, caracteritzada per la mescla d’un intel·lectualisme extrem i d’un descriptivisme sovint càustic. Té riquesa idiomàtica, complexitat temàtica i de fonts, capacitat per a descriure en termes transcendents de la història col·lectiva.
En “Cementeri de Sinera”, s’evoca el món destruït per la guerra, amb el cicle líric, es traça un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de “Final del laberint”, on es segueixen els principis lligats a la teologia negativa.
Un canvi brusc el trobem a “La pell de brau”, que representa el llibre de més ressonància de l’autor. A partir d’aquest moment, la poesia d’Espriu es qualificà com a realista. En aquest llibre es veien reflexions sobre la diversitat i la tolerància, que va actuar com a catalitzador d’una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.
A causa de l’interpretació dels seus poemes per Raimon, la seua obra s’estengué.
POEMA:
CANÇÓ DE LA MORT A L’ALBA
Petita barca
damunt la mar
corre fortuna
llevantejant.
Quan esdevinguis
riu de negat,
per on sabries
passar-lo a gual?
Pres que fugia
del lent esguard
en cap sagrera
no té descans.
Marquen vedrunes
la pobretat
d'aquest meu somni
de pluja al camp.
Si para l'alta
mola, podràs,
fixa sotana,
potser rodar?
Record de sàndal,
tan vellutat.
Oh, l'allunyada
neu d'unes mans!
Des de l'espera
de desvetllat
en més temença
d'hora foscant,
dama de l'alba
em ve a cercar.
Espriu, Salvador: “Cançó de la mort a l’alba”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.270)
COMENTARI POEMA:
Quan la barca s’hi fa a la mar, i arriba un temporal, s’intenta resguardar però no troba enlloc. Açò és un somni que li recorda a una antiga amada que no pot oblidar i que recorda al alba.
Són versos lliures. El poema està compost per 7 estrofes de 4 versos i una tornada al final.
INTERPRETACIÓ DEL POEMA:
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=581&autor=86
ALTRE POEMA DE L´AUTOR:
EL MEU POBLE I JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
COMENTARI DEL POEMA:
Ell, l’autor, s’identifica amb el seu poble i sent com si tot el que hagués realitzat ho hagués fet amb el seu poble.
El poema està composat per 8 estrofes amb 3 versos casa una, versos lliures d’art menor.
El que més ens crida l’atenció és la repetició al final de cada estrofa del nom del títol, el meu poble i jo.
INTERPRETACIÓ DEL POEMA:
RAIMON
Ramon Pelegero Sanchis (Xàtiva, Costera, 1940). Cantant, escriptor i poeta, conegut amb el nom artístic de Raimon.
La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre d'altres, amb el "Gran Prix Carco de l'Académie Française du Disc" (1967), la "Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes" del Ministeri de Cultura d'Espanya (1995), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1997) i el "Premio de Honor de la Academia de Música Española" (2007).
Com a cantant ha musicat poemes propis, poemes de Salvador Espriu, i de clàssics valencians de la literatura catalana com ara Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Joan Timoneda.
És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
CANÇÓ DE BRESSOL - VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Nascut a Burjassot al 1924 començà a ser conegut cap als anys setanta per la seua poesia prolífica, original i exuberant. Era un poeta apassionat que retratà la vida quotidiana amb temes com l’amor, la mort, el sexe, la ciutat, el camp i la dona.Estellés es sent com un representant del poble que reivindica els seus ideals.
Aconseguí amb tendresa, ràbia, sarcasme i amor expressar la glòria i la misèria del país en un moment de misèria i repressió.
El seu llenguatge literari es forjà sobre els clàssics valencians (Ausiàs March), la literatura contemporània i la llengua col·loquial de l’Horta.
Estellés li presta la mateixa atenció al tema de la mort com al tema de l’amor, però és en el tema de l’amor en el qual trobem novetats a la poesia catalana o valenciana, en la qual vegem una nova forma de tractar el sexe, o el cos de la dona.
La poesia d’Estellés, a més de ser col·loquial el registre utilitzat, té una elaboració estilística i retòrica.
La seua poesia es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
POEMA:
CANÇÓ DE BRESSOL
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Octubre, 1953
COMENTARI DEL POEMA:
Aquesta cançó parla de la mort de la seva filla i com a viscut això l’autor. I surt contínuament el “jo” poètic, també utilitza paraules pròpies del seu dialecte el Valencia com: meua.
Sovint emfatitza per donar intensitat.
-TEMA: La mort, el amor paternofilial i la vida.
-TIPOLOGIA DEL POEMA: s’assembla al plany, té elements d’una oda.
-RIMA: versos heptasíl·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soledat, mort
-RIMA: versos heptasíl·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soledat, mort
INTERPRETACIÓ DEL POEMA:
ALTRE POEMA DE L´AUTOR:
TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
COMENTARI:
El tema del poema és l’amor, un amor impossible, per la diferència d’edat entre els amants. Ella la vol molt i l’admira, però ella es massa jove i té altres preocupacions.
VIDEO CANÇÓ
ARACELI BANYULS
Araceli Banyuls, nascuda a Beniopa al 1944, és una cantant valenciana que començà a actuar a l'inici dels setanta del segle XX.
A Barcelona, on es trasllada per qüestions d'estudis, queda finalista en la primera convocatòria del concurs Promoció de Noves Veus, i participa en l'espectacle Una de barrets, muntat per Lluís Crous i Andreu Sonorelles, amb els altres finalistes.L'any 1978 enregistra un SG i un LP (Adés i ara). No publica un nou dics fins al 1987: es tracta de l'elapé Grocs i blaus, format per vuit temes propis de caràcter eminentment líric, una cançó popular de bressol ("Tanca els ullets") i la musicació d'un text de Joan Costa, autor també del text de presentació de l'àlbum.
Posteriorment, Picat li ha publicat una MC d'escassa difusió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)